Altres relats | Tornar a l'inici
Nota: Aquest és un retelling del relat homònim de Lev Tolstoi. Podeu llegir l'original aquí.
Una vegada més, em trobava sense prou rubles per poder llogar una petita habitació per passar les nits. Malgrat oferir el meu art i entreteniment, poques eren les posades que em deixaven passar les fredes nits a les seves habitacions. M’havia de conformar a dormir en la humida palla dels estables. Necessitava una bona feina abans que arribés l’hivern o no passaria dels meus 32 anys.
Com a home de món i afí al safareig, vaig sentir la notícia de la terrible malaltia del nostre senyor tsar. Els xiuxiuejos escampaven rumors sobre el seu empitjorament i la incompetència dels erudits en trobar una cura. ¿Era aquesta la meva oportunitat de tenir un plat calent sobre la taula?
El camí cap a la capital va ser dur, però no mortal. Amb els pocs rubles que m’havia guanyat cantant vaig comprar-me un nou vestit lluent tan bon punt vaig arribar i vaig demanar una audiència amb el tsar, que em van concedir al cap d’un mes. L'espera va ser fructífera, puix em va permetre acabar el meu poema estrella.
La cort del tsar estava expectant pel meu espectacle. La seva terrible malaltia havia fet decaure els ànims entre els aristòcrates i príncep va pensar que la meva presència seria una brisa d’aire fresca en aquell ambient tan decadent.
Els acords de la balalaica acompanyaven el meu cant. Em balancejava d’un costat a l’altre, apropant-me picarescament a les joves dames i improvisant rimes burletes dels senyors militars. El tsar jeia a la cadira, embolcallat amb una capa peluda. La pell arrugada de sota les selles li queia flàccida sobre els seus ulls i no veia si estaven oberts o tancats. Estava rodejat de guàrdies, i ben bé al seu costat, el príncep, que estava més pendent del seu pare que del meu espectacle.
Era el moment de treure la meva obra mestra. Vaig cantar:
A la riba del Baikal,
el més antic de tots els llacs,
viu un homenet com cal.
Becant en un llit de fullacs,
no somia amb una vida arxiducal.
De família gran i vida humil,
de cor gran i mirada pulcra.
Seua camisa de color gesmil
dur-la, es desfà de la xacra.
La mirada del príncep brillava, això era el que necessitava. L’esperança d’una solució que posés fi al malestar del seu senyor pare. Jo tan sols vaig cantar una cançó i el seu cap va fer la resta.
Eufòric per la seva descoberta, va convidar-me a un gran àpat i em va preparar un llit farcit de plomes d’ànec. L’endemà es va acomiadar de mi en persona, no sense agrair el meu servei amb una bossa plena de rubles. Vaig fer una gran reverència i vaig marxar d’aquella ciutat i no vaig tornar mai més.
No sabia quin seria el destí del tsar i la seva dinastia, però sí que sabia que jo podria sobreviure uns quants hiverns més.
Fi