Altres relats | Tornar a l'inici
Tentinejant, el gat Dalí troba un lloc tranquil per deixar-se caure en un racó del bosquet. S’acomoda a la terra humida, estovant-la amb les seves urpes. Jeu arran de la paret, per fi se sent segur per reposar.
El seu cos, immòbil. La seva respiració, inaudible. Cap criatura s’adona de la seva presència i, per fi, té el temps d’observar tot el que passa al seu voltant.
Les ombres dels arbres s’allarguen a mesura que el sol es desperta, mandrós però brillant. La rosada reposa sobre cada bri d’herba com petits estels brillants i l’olor de petricor inunda els sentits del gat.
Els primers pardals canten en la distància, ben amunt, a les copes dels arbres. Les formigues surten en filera dels seus caus, a la recerca de fulles fresques amb què alimentar la colònia. Una rere l’altre, creen camins sinuosos i sanefes sobre els troncs aspres dels arbres.
Un brogit sobtat d’un motor fa eriçar els pèls des de la cua fins a les orelles punxegudes del gat. Les pupil·les com agulles estan atentes a qualsevol amenaça. Així i tot, el gat Dalí roman quiet.
El petar d’unes ales transforma les seves ninetes en perles negres i, com els seus bigotis, apunten fixament cap al cel, on veu a dues tórtores grises batent-se en un duel. Segueix atentament el seu moviment entre les branques. Entortolligades, s’alcen i cauen, s’ajunten i se separen.
El gat Dalí nota un pessigolleig per les cames, ara té companyia. Les formigues han trobat una nova font d’aliment abundant i fresca. També s’han afegit les mosques, que brunzeixen al seu voltant. Així i tot, el gat Dalí roman tranquil.
Quan el cel es tenyeix de taronja i rosat, el gat copsa un rebombori familiar. Des de darrere l’edifici de pedra apareixen un grup d’infants que corren i juguen en mig del bosc. Les seves rialles es mesclen entre els cruixits de la fusta seca del terra en picar contra les pilotes de goma.
Una pilota cau rodolant fins al costat del gat i, darrere d’ella, la segueix un nen.
L’infant alça la pilota, i en veure el gat es pinça el nas amb els dits bruts de terra. Al seu costat, una nena fa un crit esgarrifós i surt corrents. Un altre menut agafa un pal i remou l’aire per espantar les mosques que s’acumulen al voltant del cos del gat. Al mig del grupet, s’alça una nena que mira el gat, encuriosida per la bellesa de la decadència.
La nena somriu, gentil. El gat parpelleja amb delicadesa fins a quedar-se tancades del tot. I és així, immòbil i tranquil, com el gat Dalí deixa anar el seu últim ronroneig.
Fi.